El circ acomiada l'any

Un programa gairebé del tot dedicat al circ i que és l'últim que s'emetrà aquest any 2011. Per qui no ho sàpiga, el circ és una de les debilitats del nostre director, en Joan Figueres.
Sortim a la pista sota la batuta d'Igor  Stravisnsky i la seva Circus polka. I com si d'una música de funambulistes es tractés, escoltem una versió ad hoc del 3r moment musical de Franz Schubert. De seguida, la peça més emblemàtica, L'entrada dels gladiadors. I veiem els equilibristes jugant-se-la al rimte del Vals dels patinadors, de Waldteufel. Un altre vals molt adequat podria ser el de la pel·lícula Amélie.
Ens posem una mica tristos amb la veu de Barbra Streisand (Send in the clowns) i seguim estant un pèl amargs amb la música de Nino Rota per a Amarcord. Chico Marx ens demostra les seves habilitats al piano amb la Polka de la cervesa i plorem amb les llàgrimes de Luciano Pavarottti amb l'ària més trista que mai hagi cantat un pallasso.
Escoltem un document sonor de primer ordre: l'aparició estel·lar de Charlie Rivel al festival d'Eurovisió del '73 (compte, si l'escolteu desprevinguts us fareu un tip de riure i us sentireu un pèl ximples). Ens animem amb el cantó amable de la vida cantat des del Gòlgota pels Monty Python.
La Cosa rara fa un homenatge a tot plegat amb una peça de jazz d'un grup coreà Prelude: Piccadilly Circus.
Enteniment i memòria ens recorda un dels cuplets més populars en la veu de Linda Vera i els Canaris del Vallès, un vinil de 1958!

Revisant

Cartes al director d'orquestra vol dedicar la selecció musical d'avui a la desapareguda soprano Montserrat Figueras i, en general, a la música com a ajuda per reflexionar sobre la fugacitat del pas del temps.
Comencem amb la versió orquestral de la peça de Ravel Pavanne pour une infante défunte, en la versió de l'Orchestre national de France, sota la batuta d'Eliahu Inbal. Seguim amb la joia de la producció coral de Mendelssohn, Alça els teus ulls (Hebe deine Augen auf). Tot seguit, escoltem una mostra de la tanta música recuperada per Montserrat Figueras i Jordi Savall, l'ària Amor, io parto, de Giulio Caccini.
Aprofitem el 2n moviment de la 9 simfonia de Dvorak per enllaçar-lo amb l'espiritual que s'hi basa, Goin' home, en la veu de Katheleen Battle.
I acabem la part central del programa amb una cançó d'Arianna Savall, a partir del poema de Carner que comença "Aquest camí tan fi, tan fi, ¿qui sap on mena?"
A la Cosa rara, dues cançons de bressol de  Nadal. La primera, d'Arvo Pärt, amb lletra en rus i en la veu de Montserrat Figueras. La segona, el nostre Cant dels ocells.
A Enteniment i memòria, tornem a sentir la soprano cantant una cançó alacantina del 1700 recuperada també, Mareta, no em facis plorar. I acabem, amb un missatge d'esperança amb unes llibertats d'orgue que ens proposa el nostre director, en Joan Figueres.

Actualitat rabiosa

Cartes al director d'orquestra dedica aquest programa a tractar l'actualitat política i social més recent amb l'ajuda de la música. Comencem amb la famosa Ciaconna de la segona partita de Bach, una partitura temuda pels solistes de molts instruments que no és un problema per a Sigiswald Kuijken.
Seguim amb un dels himnes (anthems) de la coronació de Handel, que porta per títol The King Shall Rajoy, ai perdó, Rejoice. La tercera peça es correspon amb la que Lars von Trier ha triat per acompanyar la seva Melancholia, el film on ens explica la fi del món. La versió, la que va preferir, és la remasterització de la que va deixar enregistrada Wilhelm Furtwängler amb la Philharmonia Orchestra, un director de qui el record és confús.
La secció Cosa rara ens proposa una anàlisi de la situació política a partir de la versió que la London Symphony Orchestra va fer de Pinta-ho ben negre, de Richards i Jagger.
Enteniment i memòria, en consonància amb els nous temps, ens recorda una cançó memorable de Maria del Mar Bonet, Què volen aquesta gent?, interpretada en directe amb els músics Feliu Gasull i Xavier Mas.
Per premiar la paciència dels nostres amics oients, el nostre director ens proposa la sardana Canigó, de Pau Casals, interpretada amb l'orquestra d'instruments de joguina de Pascal Comelade.

Quartets de corda

Acabem els quatre programes dedicats a comparar els quartets de corda de Debussy i Ravel, únics en les seves produccions, amb el quart i últim moviment de tots dos. Com a homenatge a aquests quartets, fem un entrepà temporal, en el qual, després d'escoltar el farcit, posarem una primera llesca amb el primer moviment del Quartet em Mi bemoll Major  Op. 1 Núm. 3 de Haydn. La llesca contemporània, la posa el darrer moviment del Quartet Núm. 2 de Philip Glass, interpretat pel Kronos Quartet.

Per acostar-nos a la Cosa rara, escoltem una versió romàntica del 1r temps del 5è concert de Brandenburg, dirigit per Pau Casals.

I, a la Cosa rara pròpiament, el Mestre assajant el mateix temps.

L'Enteniment i memòria està dedicat a l'Ovidi Montllor i el seu amic Toti Soler. Escoltem dues versions de Cançó de suburbi.

Com a bonus track, una petita curiositat: la veu del pianista lleidatà Ricard Viñes parlant de la seva coneixença de Debussy.

La pluja

Rebem el mes de novembre amb un homenatge a Tintín, tot escoltant l'ària de les joies del Faust de Gounod, però en la veu d'Angela Gheorghiu.
Com que darrerament s'hauria produït el 90è aniversari de Georges Brassens i ha fet 30 anys que ens va deixar, una de les seves cançons més divertides: Brave Margot.
I acabem la part central del programa amb l'audició del tercer temps dels quartets de corda que estem repassant, els de Debussy i Maurice Ravel en la interpretació del quartet Alban Berg.


Caram, tot plegat, ben francès!!

A la Cosa rara sentim un so musical interpretat per la mare naturalesa: el de la pluja.
A Enteniment i memòria, seguim parlant de l'aigua. Primer, l'Aigat d'Olot, a càrrec de l'Orquestrina la Galana. I també de la pluja en sentim el so a Uncle Albert-Admiral Halsey, una cançó del 71 de Paul McCartney, la música de la tradició particular d'en Joan Figueres.

I ara amb en Joan Figueres...

...reprenem la revisió dels Quartets de corda de Debussy i de Ravel. Si els primers moviments de cada un, que vam emetre el 4 d'octubre, eren tan diferents, els segons porten indicacions de tempo ben semblants,  i originals, tanmateix. En Joan ens convida a escoltar una peça evocadora de Josep Maria Ruera, Meditació, en la versió de dos músics granollerins: Jordi Masó al piano i Claudi Arimany a la flauta.
Acabem la part central del programa aprofitant el Concert RV 532 per a Mandolina i baix continu de Vivaldi per presentar l'estructura del concert barroc.
A Cosa rara, una raresa bachiana: primer, el tema que va compondre Frederic II de Prússia per confondre el mestre. Després, una de les variacions que en va fer Bach, en forma de canon de cranc, o sigui, una espècie de palíndrom musical, en què la partitura es llegeix d'anada i de tornada per sobre i per sota...
A Enteniment i memòria, un Joan Figueres en plena forma ens porta, primer un cant del rosari de l'aurora de Beniarres, a Alacant. I, després, dues peces d'uns recuperadors de la tarantel·la i el folklore del sud d'Itàlia, els Nidi d'Arac... com els de les taràntules...

Sense en Joan Figueres

Les fúries perseguint Orestes

En Joan Figueres no ens pot acompanyar en el programa d'avui. Per aquest motiu, li dediquem l'emissió amb molta i bona música.
Comencem amb una bransle de Claude Gervaise, que ens recorda molt la melodia del ball de cintes de la Garriga, la coreografia del qual en Joan Figueres i en Joan Serra estan intentant recuperar.
Escoltem aleshores la Branle de Bourgogne amb què Francis Poulenc obria la seva Suite Française, inspirada en el compositor del XVI Claude Gervaise, justament.
I acabem aquesta primera tirada de danses medievals amb la Sicilienne del Pélleas et Mélissandre de Fauré.
Però no deixem de ballar, ho fem amb el Vals dels patinadors, d'Émile Waldteufel.
La música viatja ara a principis del XVII, amb una antimàscara, un composició que s'intercalava enmig de les representacions teatrals a Anglaterra. Aquesta es diu The Furies, que vol dir... The Fayries...
Des de la distància, en Joan ens convida a escoltar una deliciosa versió per a flauta dolça del primer moviment de la primera Suite de Bach per cello.
Tornem als temps del s. XVI amb la composició de Clément Janequin Les crys de Paris, una joia polifònica.
I acabem la part central del programa amb música terapèutica per a en Joan, el primer moviment de la Sonata per a 2 pianos en Re Major KV 448, que Alfred Tomatis trobava tan recomanable.
Com a Cosa rara, una estranya "variació Goldberg" d'Uri Caine amb la veu de David Moss.
Per a Enteniment i memòria, dues joies que ens fa arribar en Joan i amb les quals li enviem records: una sardana curta tocada pel violí d'en Peret Blanc i la cançó Homes, que apareix al disc Triade, de Joan Figueres i l'Esbart de Sant Cugat., a la qual correspon la sintonia de la nostra secció.